Cinema actual
Digueu-me nostàlgic, tot i ser un jovencell que fa pocs anys que té pèl per algunes bandes, però les pel·lícules ja no són el que eren i és que tot i la considerable millora tècnica i alguna originalitat de càmera, cal dir que ja sovintejaven en el cinema anomenat d'autor de fa uns anys, els guions són ja no poc originals sinó directament mal escrits.
Ahir després de força pel·lícules em vaig quedar realment satisfet després de veure'n una, va ser una de nipona que feien a propòsit del festival de cinema asiàtic de Barcelona: University of Laugths. El director em va saber enganxar gairebé des del primer moment, tan sols amb pràcticament dos actors creava un fil prou tens i et feia estimar els dos personatges: un escriptor de comèdies i un censor de l'Estat, tot en un ambient de la IIa Guerra Mundial. Divertida i entranyable tot i que hi havia punts, com la música, que no acabaves de reparar si era una exageració per emfatitzar l'humor o és qüestió d'estètica i és que parlant d'altres cultures a voltes és de mal saber.
El cas és que la meva crítica a moltes de les pel·lícules que ens fan empassar és l'estructura, crec que està mal construïda i no perquè els guionistes d'avui en dia no estiguin prou ben dotats sinó que penso que senzillament no la tenen en compte. Tothom, qui més qui menys, haurà estudiat que la forma clàssica estructural és principi, nus i desenllaç. A tota pel·lícula convencional de cinema podrem trobar aquest esquema fins i tot a les criticables. Què passa però si no hi pensem, si deixem de banda alhora de construir la velocitat i el pes de cadascun dels fragments. És on hi encabirem el problema: desproporció.
I és que sembla que es busqui d'una manera massa evident arribar a un final que talla en sec el film, potser no hi ha tant l'explicar l'història com acabar la pel·lícula i per tant si combinem les dues coses ens trobem que el primer desenllaç és el final de la pel·lícula. Tenim, així doncs, una estructura que consta d'una introducció que per sort encara no s'ha vist exageradament retallada o en depèn quin cas podríem dir que està ben plantejada, un nus llarg i fins i tot refarcit gratuïtament sobretot en la part central del nus en la qual s'ha deixat anar el quid de la qüestió però és massa aviat per a començar la roda d'esdeveniments que el resoldran directament i finalment es resol i la pel·lícula acaba, aquesta resolució és però tant curta i el clímax és tant proper al final com si en una nit amb alcohol quan arribes al punt de màxima eufòria i estàs enmig de la festa t'obliguessin a dormir, ens indignaríem, oi?
Suposo que es vol produir massa ràpid, es tendeix a fer les coses a raig i ni durant el romanticisme on es bandejava l'escriptura automàtica no era tan a raig ja que tenien molt ben interioritzada una escriptura d'estructura molt ben estudiada. Tots havien llegit els grans clàssics de la literatura tant de la seva terra com grecollatina, i tot i jo no penso que tothom hagi de veure's obligat a llegir tots els clàssics per a escriure si que penso que cal pensar una mica en la forma. Si es vol fer art, l'art també es tècnica i és la fusió de la tècnica i el sentiment el que fa el bon art.
Espero esperançat que se segueixin fent bones pel·lícules, bons llibres, bon art, perquè és en el delit de l'art on les persones podem trobar un dels més grans plaers de la nostra vida.
